_Però quin inversemblant / truc d'escapista / com es fuig / del vertigen / sense parets del temps_, es pregunta, retòricament, Josep Civit, en el seu nou poemari. Centenars, milers de versos després i segueix eixamplant-se, imparable, aquesta asimetria entre preguntes i respostes. No, tot l'art humà no la té, la inequívoca resposta a tants i tants enigmes de la nostra humana aventura... Però uns versos, uns simples i humils versos, poden, sempre, acompanyar-nos, brasa sempre indemne, en les llargues i gèlides nits que s'endevinen. Amb aquest propòsit escriu Josep Civit: versos que puguin acompanyarlo, a ell, i a altre que hi vulgui demorar l'àvida mirada..., versos on s'hi emmirallin totes les emocions de la nostra condició humana, versos capaços d'alentir, encara que sigui provisionalment, mínimament, les desbocades ales del temps. Versos com xarxes per retenir el vent vertiginós dels dies... Versos inútils, doncs, i, precisament per això, total, absolutament imprescindibles.
