L’autor fa suposar que, abans de començar la redacció d’aquest text, es trobava en una situació personal de pesantor, fet que el dugué a un estat com el que descriu Costa i Llobera a «Defalliment»: «Així mes hores perdudes / també endolades i mudes, / van passant». Un bon dia decidí tirar endavant per dedicar els esforços a la cerca d’un horitzó més substanciós, com a «Excelsior» de Joan Maragall: «Vigila, esperit, vigila... / no et deixis dur a la mar tranquil·la... / Sempre mar endins». I després d’aquesta eixida, vengué la reeixida. L’autor, que tant havia cercat, finalment pogué dir el que Miquel Colom Mateu escriví a «Veu de l’edat»: «Avui he vist els pins florits... / I ara tenc ben apeixits / d’aroma i llum els cinc sentits / i l’ànima, serena».
Aquest llibre dona testimoni del fet que, malgrat es parteixi d’una situació desficiosa, si s’opta decididament per cercar un camí, la recompensa joiosa està garantida.
